Pot ser xocant, però em considero racista. I de fet, penso que en gran mesura tots en som de racistes. I això que va en contra de les meves conviccions. Però analitzem’ho fredament. Per què asseguro que tots en som de racistes ?

L’home, i la societat que forma amb altres homes, veu temerós alló que els és desconegut. És inherent a les persones, doncs en el fons som animals (ens agradi o no) i tots els animals defugen instintivament d’alló que no coneixen. Tant sigui mantenint una distància més que prudencial, com allunyant-se’n inmediatament en reconèixer un moviment que pot indicar perill.

Nosaltres, els homes, no hem abandonat del tot certs instints animals. L’instint de supervivéncia és a dins nostre, amagat discretament, perquè en la major part del dia no ens és menester fer-lo aflorar. Ens sentim protegits, amb la nevera (més o menys) plena, amb la nostra llar, envoltats de la nostra familia , amb els companys d’aquella feina que, per sort o per desgràcia, sempre es monòtona i que ens dona aquesta seguretat de que la nostra bombolla d’auto protecció no s’esguinçarà d’un moment a un altra.

Però aleshores, tornant de la feina, i quan hem deixat el nostre cotxe al pàrquing (més seguretat) ens trobem un grups d’estrangers que vénen de cara. No coneixem l’idioma que parlen, o ens es sinistrament estrany. Ens acostem. Les orelles es posen en alerta i els ulls segueixen al grup instintivament. Fem un anàlisi somer de la situació. Aquesta gent parla una llengua que no entenc, van vestits amb una roba que no em posaria mai ni que fos carnestoltes, van en grup, fi de l’anàlisi preliminar.

Llavors comença l’anàlisi a fons.

Parlen una llengua que no entenc. Quí diu que aquesta gent no estava parlant malament de mí? O potser estaven preparant alguna cosa dolenta. Un crim. Un robatori. Segur que no devien parlar de res bo.

I aquesta manera d’anar vestits? Després diuen que els nousvinguts es volen integrar. Doncs que començin canviant-se la roba aquesta, carai!

I això d’anar en grup què? Sí, sí, integració. Però ells mateixos es crean guettos, cercles tancats. Si es volen integrar, per què no hi ha cap català amb ells?

El grup ja ha passat. L’ull clínic ara està pendent d’altres coses encara que el cervell no les està analitzant. Ara està acabant de pensar aquestes frases.

I aleshores vé el punt d’inflexió. Un cop ha passat el perill, l’instint de conservació torna a fer-se fonedís i es pot reflexionar fredament sobre el que ha passat fa uns segons. De seguida vénen les conviccions a reunir-se amb els pensaments.

Què ha passat? Per què estic pensant que no deuen dir res de bo? El fet que no els entengui no significa res. De fet, semblava que anàven a divertir-se. Tot plegat, avui és divendres. Deuen anar al bar que hi ha al final del carrer, tal i com faria un grup de catalans de la seva edat.

I la seva roba? Si només cal mirar com van vestits els joves avui dia. Encara que no vagin com aquests que acaben de passar, jo tampoc no em vestiria amb xandalls i amb aquests texans que ensenyen els calçotets.

I en quant als grups, jo quan era jove també anava en grup, on tots teníem quelcom en comú, alguna cosa que ens unía i que feia que un altra que no vingués del mateix àmbit li fos difícil d’entrar.

A més, aquesta gent, amb més raó s’han d’ajuntar en grups. Son lluny de la terra que els va veure créixer. Jo, si hagués d’anar a un lloc llunyà, buscaria catalans, per tal de sentir-me una mica més a prop de la terra que estimo. De fet, aquesta gent, està fent el mateix que faria jo.

Ja està. Tot ha passat. Em torno a sentir segur... només fins que em trobi un altra immgrant.

Comments

Sí, mesquins, aquest és l’apel·latiu que penso que correspon als dirigents del Partit Popular. Una colla de mesquins.

Per què? Doncs simplement per voler fer-nos creure a tots que son el baluard de la democràcia, els únics defensors de l’estat de dret en aquest país que és Espanya. Defensors de l’estat de dret.... ja! I resulta que a la primera de canvi defenen tot allò que hi està en contra.

Tampoc no dic que els altres dirigents polítics siguin molt millors. Algun dia ja parlaré de què en penso de la classe política del país. Però el que m’ha tret de polleguera més cops és l’intent per part del PP, un i un altre cop, de fer passar una mentida com una veritat pel sol fet de dir-la molts cops.

L’últim cas que m’ha remogut l’estómac son les declaracions de la presidenta del PP del País Basc, Maria San Gil, sobre la decisió del Govern Espanyol de concedir la presó atenuada al terrorista De Juana Chaos. Segons San Gil, ella ja entén que segons quines condicions es pugui atenuar la pena d’un pres pel seu estat de salut, però és clar, a part que en De Juana Chaos “s’ha provocat” aquest precari estat de salut, el terrorista no s’ha penedit mai de l’assassinat de 25 persones mentre era membre d’ETA.

Però no hem d’oblidar que De Juana Chaos ja ha complit condemna per aquells fets, que ara està en presó per uns altres fets, i que l’Estat de Dret, que se suposa que defensa el PP, empara i protegeix a De Juana Chaos igual que a qualsevol altre individu d’aquesta societat.

A ningú, en aquest país, se li pregunta si s’ha penedit dels fets que l’han empresonat, abans de sortir de nou al carrer. I De Juana Chaos no ha de ser una excepció. A tots els reus, en les seves actuals condicions de salut, se’ls hi aplica la presó atenuada, i De Juana no ha de ser diferent.

Per bé i per mal, l’estat de dret es basa en el fet que l’autoritat del govern només pot ser duta a terme seguint lleis escrites. I això és el que s’ha fet. I el que pretén el PP és saltar-se les lleis a la torera, o bé, en el seu defecte, crear lleis finalistes, com quan ells estaven al Govern. Fer lleis sense cap ni peus amb una sola finalitat. En el moment d’acomplir-se la finalitat ja no es parlava més d’aquella llei. Però la llei segueix estant allà per qui la vulgui fer complir. I a més, sense cap garantia de constitucionalitat.

Sense anar més lluny, la llei de partits. Una llei orgànica feta a mida per il·legalitzar Batasuna i que, un cop revisada per Amnistia Internacional, aquesta va advertir: “a través de l’ambigüitat i la imprecisió d’alguns articles es podrien emprendre processos d’il·legalització de partits polítics que propugnin el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica".

Algun dia, aquesta llei, com tantes d’altres, se’ns girarà en contra. Llavors, tot seran corredisses.

Comments

Segurament us haureu trobat en aquella curiosa situació, ja sigui en una reunió, o viatjant en transport públic o en un bar, on a algú li sona el mòbil i li canvia la cara a una expressió de pomes agres que no he acabat mai d’entendre. Tot seguit, després de canviar-li la cara, li segueix un esbufec com si hagués de fer allò que mai ningú no vol fer, com ara demanar una bestreta al seu jefe o recollir l’excrement d’un gos que no és seu. Tot això succeeix en un temps rècord, no arriba ni als dos segons, temps suficient perquè hom hagi pogut escoltar sobradament aquella tonada que segons com, no et podràs treure del cap en tot el dia. I això que encara no ha agafat el telèfon! Tot seguit ve el moviment més clàssic, mirar a la pantalla qui truca. Que potser penjarà el telèfon segons el nom que aparegui a la pantalla? No, segur que no. Immediatament després de mirar la pantalla despenjarà i es posarà a parlar animosament amb la seva mare (posa-li mare, posa-li sogra, posa-li amic/amiga).

Potser fins i tot, podria ser que algú de vosaltres actués així quan li sona el telèfon.

Aleshores doncs, perquè duus el mòbil a sobre connectat? Si tan malament et va agafar el mòbil en segons quines circumstàncies, no seria millor apagar-lo? Probablement series més feliç i no compartiries amb nosaltres aquella ganyota de desgrat. Ai las! Però aleshores no series d’aquest món. Perquè tothom ja sap que en aquest món no es ve a viure si no a patir. I que qualsevol cosa que facis que et pugui desconnectar de la realitat mundana que t’envolta, pot ser vista com un senyal inequívoc que no vols estar en contacte amb la societat. Aquesta societat que et mima i cuida com si fos una mare, creant necessitats materials i que et compara sempre amb el que està un graó per sobre teu, en una escala imaginària de felicitat basada en valors tan sublims com els diners, la casa, el cotxe i, evidentment, el mòbil.

Potser la cara de pomes agres i l’esbufec no es deuen al fet que algú truqui en aquell moment, si no en el fet que, inevitablement, el subjecte trucat haurà de treure el terminal de la butxaca, i hom podrà veure que aquell model està més passat de moda que la cavallerositat, que per no tenir, no té ni GPRS (imagina’t!). On vas a parar amb aquest totxo! Ni se t’acudeixi posar-lo al costat del meu GHR-560u que té 3G, càmara de 2 megapíxels, blutut i nosequantes coses més, que no sé perquè serveixen, però que ho deien a l’anunci.

Però si fos així, tampoc no tindria sentit el següent moviment abans esmentat. El de mirar la pantalla per veure qui està trucant. Això sembla més aviat per preparar la ment a l’hora de despenjar el telèfon. No és el mateix que truquin de casa (segons l’hora podria ser una mala notícia) o des de la feina (segons l’hora podria ser una noticia pitjor). No ens enganyem. Quan truquen de casa resulta que és el nen que no troba les bambes per anar a entrenar o la parella, per fer-te la fantàstica pregunta “On ets?”. I si és de la feina és que algú ha vist que t’has deixat les ulleres de sol i et vol avisar. Com es pot veure, coses amb una transcendència fora de qualsevol dubte.

I es que, què seria de les nostres vides sense el mòbil?

Comments